Hi ha una frase que diu que les opinions són com el cul: tothom en té un. Potser és forçar massa dir que tothom qui corre té un objectiu… però és la meva opinió, i a mi no m’ho sembla tant.
Si corres amb un objectiu, bé.
Si corres sense, aleshores el teu objectiu és precisament no tenir-ne cap — i també està bé.
Buscant una definició simple d’objectiu (meta), he trobat la definició següent a la literatura: «allò que un individu intenta aconseguir; és l’objecte o finalitat d’una acció» (Locke, Shaw, Saari, & Latham, 1981, p. 126) i «assolir un nivell específic de domini, normalment dins d’un termini específic» (Locke & Latham, 2002, p. 705).
En el meu cas, des que em vaig calçar unes sabatilles l’abril de 2019, l’objectiu ha estat baixar d’1h24 a la mitja marató.
La ciència ho diu, i no m’ho invento — no és només una sensació. Fixar objectius és un dels motors més potents del desenvolupament personal. Els objectius difícils condueixen a un rendiment més alt que els fàcils, l’absència d’objectius o fins i tot objectius abstractes del tipus «fes-ho tan bé com puguis» (Latham, 2009).
El meu millor temps a la mitja marató era d’1h40, així que per a mi 1h24 ja era molt ambiciós. Hauria pogut apuntar més amunt? Ho dubto. Però el que més m’ha ensenyat córrer no és la marca que aconsegueixes: el veritable repte no és començar a córrer, és continuar corrent amb el pas dels dies, dels mesos i dels anys.
I això no ho dic només jo: la constància és la gran barrera per a la majoria de corredors (Franken, Bekhuis & Tolsma, 2022).
En el meu cas, la motivació intrínseca ha estat clau: volia córrer ràpid, sentir-me fort i sentir-me bé amb el meu cos. La Self-Determination Theory (Ryan & Deci, 2000; 2017) explica que, quan correm per motius interns — gaudi, creixement personal o benestar — és més probable que mantinguem l’hàbit a llarg termini.
Quan no hi ha metes clares, aquesta motivació intrínseca es dilueix; perdem la connexió amb els nostres valors i amb el “per què” correm. La literatura ho confirma: la manca d’objectius clars és una de les principals barreres, juntament amb la baixa autoestima, la por o la manca de suport social (Collazo-Castiñeira et al., 2025).
El curiós és que els meus baixons de motivació més grans han arribat just després d’assolir un objectiu. I no soc l’únic: molts corredors comenten el mateix.
Aquest any vaig aturar el crono a Getafe en 1h24’48”. Podria dir que objectiu assolit. I, tanmateix, durant unes setmanes em vaig sentir desmotivat… fins que vaig fixar el següent repte: València, a finals d’any, buscant esgarrapar segons — potser minuts — a la meva millor marca personal.
Aquí és on Buddy Pacer et pot donar un cop de mà. No cada dia tenim clar a què aspirem, i està bé. Però tenir un objectiu d’entrenament diari, encara que sigui petit, ajuda a mantenir la motivació.
Si ja tens un objectiu, comparteix-lo. Si no, uneix-te al d’un altre runner que s’adapti al teu horari, al teu ritme i a la teva localització. De vegades, el millor objectiu és simplement no córrer sol.
